Le chasse-cafard

Un dilluns qualsevol, durien ser les nou tocades del matí, toquen a la porta de casa el noi que sol anar amb mitjons enlloc d'amb pantufles. - Tòctòctòc! - va sonar la porta.
L'home que aparegué rera la porta, vestit amb l'uniforme de treball i amb un somriure esplèndid per tractar-se de les nou tocades del matí d'un dilluns qualsevol, lluïa unes patilles molt grosses i un estri en forma de xeringa a la mà. Mentre el noi intentava assimilar la situació, l'home va dir un parell de frases esperant-ne resposta. El noi, a més d'escoltar-lo atentament mirant-lo amb un tímid somriure, no va entendre ni un borrall però va creure que l'home havia d'entrar casa seva per fer alguna cosa. "Aquell estri en forma de xeringa hi té alguna cosa a veure" va pensar hàbilment el noi que, a més d'anar amb mitjons, es passejava normalment en calçotets.
Però, què ve a fer? ve a vacunar el gat? Després el noi dubta de si els gats es vacunen o no. Recorda que quan era petit, de tant en tant, venien a vacunar els gossos però, vacunar un gat no ho havia vist mai, a més a més, aquell tros de xeringa no sabria pas on enxufar-li al gat. Pels mateixos motius, va creure que tampoc venien a vacunar el conill.
Mentre que el noi pensava en les seves cabòries, l'home ja estava a la cuina que fàcilment va trobar ja que no costava gaire. L'home es va ficar sota la pica i mentre feia la seva feina, va elogiar l'aroma del cafè que hi havia el foc. Va criticar aquestes noves cafeteres "sense aigua", va tancar l'armari de sota la pica, va comentar que això si que era cafè de veritat i li va desitjar un bon dia.
Prenent el cafè, va escoltar el mateix discurs a casa el veí, la dolçor de l'home que violava les llars.