HongKong 香港 (2)

L'habitatge és una bogeria a Hong Kong, al ser un territori limitat, s'ha construït molt, ràpid i malament. Excepte els grans gratacels de marques i companyies financeres més famoses del món (que és la cara bonica de la ciutat), la majoria d'edificis on viu la gent de renta mitjana, cauen a trossos i estan fets sense cap mirament. Avui hem anat a una galeria fotogràfica que tractava això. Les fotos eren d'habitatges on vivien famílies de fins a 5 components a pisos d'en prou feines 30m2. L'exposició et deixa bocabadat.

Última nit a l'alberg. Tot i ser una ciutat cara, no arriba ni molt menys als nivells d'Europa. De fet no havia pagat mai tant poc per dormir, poc més de 6€ la nit. Als albergs d'aquí, potser no tenen finestres, potser el lababo fa por, potser falta el mirall o no hi ha coixins, això si, Wifi no en falta enlloc.

Demà agafo el vol a Taiwan on m'hi espera en Robert, el meu guia particular durant l'estada a l'illa.

HongKong (香港)

Porto un parell de nits a Hong Kong i me'n queda una més. Hong Kong és una ciutat/estat/regió/illa indefinible. Tot i que legalment és part de Xina, tenen les seves pròpies eleccions, el seu propi govern lleis i fin s i tot pròpia moneda. Per entrar-hi, des de la Xina, cal passar la duana i a un xinès de la Xina continental li cal un visat especial. Així doncs, el que sembla lligar Hong Kong a la Xina Popular és ben poca cosa, fins i tot trobes persones que no entenen el Mandarí, només parlen el dialecte de la ciutat, el cantonès.

Hong Kong és una bogeria, tot i respirar-s'hi un aire occidental, conserva l'estil Xinès, és a dir, sembla que la ciutat funcioni dins un caos controlat. Podríem considerar la ciutat com tot un sol i gran centre comercial, botigues i botigues s'omplen de compradors fins les 23:30h de la nit que la gent per fi, descansa, i se'n va a dormir. La ciutat és un no parar i fins i tot les escales mecàniques funcionen més ràpid.

La illa va passar de mans Britàniques a mans Xineses el 1997. Després d'aquest fet, la Gran Bretanya va fer un regal a la ciutat, un bonic grata cels al centre de la ciutat. Després d'aquest moment, l'economia de Hong Kong va començat a entrar en ressessió i la gent no va dubtar en atribuir el fet al nou edifici que segons semblava, tenia forma d'espasa o punyal. Aquest, sembla clavat al cor de la ciutat.

Aquí hem tingut un guia especial, l'Stella té un amic d'infància estudiant a l'universitat de Hong Kong i avui ens ha fet una visita explèndida. Són més de la 1 de la nit i toca anar a dormir.

Mandarines

A Xina l'únic idioma oficial és el que en diem "xino" és a dir, el mandarí. De llengües parlades i de dialectes n'hi ha infinits però considerar-los o bé protegir-los no entra dins els esquemes de la Xina Comunista.

Casualment em trobo a la regió on es parla del dialecte més nombrós, el cantonès. El dialecte i la regió (Canton) són bastant coneguts, sigui perquè aquest dialecte és també el parlat a Hong Kong o perquè tothom ha demanat alguna vegada "arròs cantonès" en un restaurant xinès (cosa que no se si molt cantonès és).

El cantonès és una pronunciació diferent dels caràcters, o sigui que l'escriptura no canvia, és un dialecte únicament oral. Un xinès no cantonès no pot entendre gairebé res d'aquest dialecte en canvi no hi ha cap problema per, per exemple, xatejar.

Fa poc, es va celebrar l'any xinès, l'any de la rata, i per celebar-ho, la gent de la regió de Guang Dong posa mandariners a les entrades de les cases i comerços. "Mandarina", el que seria el petit fruit taronja, en cantonès també significa "sort", així que si voleu començar l'any xinès amb bon peu, poseu un mandariner a la vostra vida!

Cal apuntar que és un mandariner tunejat, està fet per tenir-lo exposat durant un mes i mig després d'any nou, seria com una mena d'arbre de nadal. Tot i no sembler-ho, és natural. El que passa és que està fet perquè tingui molts fruits en molt poc espai. Això si, aquestes mandarines no son comestibles i l'arbre el llencen a les escombraries quan es comença a podrir.

GuangZhou (广州)

GuangZhou és la capital de la província de GuangDong (o bé Canton pels occidentals). La població volta els 10M d'habitants i d'extensió sembla no tenir límits. Guang Zhou no és un destí turístic per excel·lència, simplement té l'afluència turística normal d'una ciutat de la seva talla. Si contem que el 95% del turistes a Xina són xinesos i que n'hi ha pocs, em sento com una atracció de fira pels carrers. La gent mira, somriu, i avegades et senyala o diu 'Hello'.

Els occidentals (Western people, Estats Units i Europa és a dir, blancs incloent blancs gamba) que m'he trobat en 6 dies es poden contar amb els dits. Normalment, hi ha un intercanvi de somriures i és fàcil posar-s'hi a parlar. Sembla estrany que Europa es faci una cosa tant familiar i tant pròxima. Fins i tot els americans, des de aquí, es fan pròxims. Una vista de la ciutat, transit sorollós, edificis alts amb una posta de sol.

6 dies aquí i començo tard a escriure. La pròxima estació és demà, Hong Kong.

El vol (2)

Ja sóc a Guangzhou. Durant el trajecte no hi va haver cap problema, només s'ha de ser pacient i saber combatre l'aborriment. A l'avió, en tot moment tens un mapa que et mostra a on ets, la temperatura exterior, l'altitud i la velocitat de l'avió. Per sort o per desgràcia, durant el vol va tocar dormir i com que hi havia llum, van abaixar totes les finestres. M'agués fet gràcia veure l'Himalàia, però l'únic que vaig poder veure va ser que la temperatura exterior va baixar fins els -60ºC. No sabia com seria el recorregut, finalment, l'avió va travessar Europa, va agafar l'espai aeri Rus, el Kasahastanès i va entrar a la Xina pel desert baixant per l'Himalaia.

Un cop a l'aeroport de GuangZhou, toca passar la duana i toca posar-se a la fila dels forasters. Després d'omplir un formulari, ensenyar el visat i fer cara de bon nen, t'obren les portes de Xina.